Mites i llegendes sobre les dents de llet

Tots els infants del món compten amb dents de llet que cauen i senyalen l’inici d’una nova etapa; l’infant comença a deixar de ser un infant.

La caiguda de les dents de llet va acompanyada de personatges màgics que les vénen a buscar i normalment deixen un regal. Es tracta de fer aquest moment una mica menys traumàtic.

El costum de canviar les dents de llet dels infants per diners té el seu origen en la cultura vikinga. Els víkings creien que portar al damunt alguna part d’un infant els donaria sort en la batalla i per aquesta raó compraven les dents als infants i les incrustaven en collarets que els servien d’amulets.

A Catalunya tenim ELS ANGELETS que s’enduen les dents de sota el coixí quan els infants dormen i hi deixen un regal.

A molts llocs d’Europa és un ratolí qui fa aquesta tasca: a França és LA PETITE SOURIS, a Itàlia el ratolí es diu TOPINO i a la majoria de països de parla hispana és el RATONCITO PÉREZ.

Sembla que aquest personatge, que ja formava part de l’imaginari espanyol el va popularitzar a principis del s. XX el pare Luís Coloma. El pare Coloma, conseller de la Casa Reial i autor de contes infantils, a petició de la reina Maria Cristina, va escriure un conte pel futur rei Alfons XIII a qui li havia caigut la primera dent.

El conte explica la història del rei Buby (així és com la reina Maria Cristina anomenava al seu fill) que quan li cau la primera dent de llet escriu una carta al ratolí Pérez, que vivia amb la seva família en una gran caixa de galetes al soterrani de la confiteria de Carlos Prast, molt famosa en aquell temps, ubicada al carrer Arenal núm. 8 de Madrid. Aquella mateixa nit el ratolinet va a buscar la dent però el rei es desperta i, després d’una estona conversant amb Pérez, posa la punta de la cua en el nas del rei i aquest es converteix en un ratolí i pot acompanyar a Pérez. En aquesta excursió nocturna Buby coneix rics i pobres, bons i dolents i assumeix el seu paper de rei.

Ja fa molts anys que no s’edita aquest conte (tot i que al Japó una traducció del conte és molt popular) però el podeu llegir a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes clicant aquí.

A Cantàbria canvien de rosegador i parlen de L’ESQUILU DE LOS DIENTIS (l’Esquirol de les dents).

Al País Basc hi ha una dona que es diu MARI TEILATUKOA (Maria de la Teulada). Els nens llancen la dent a la teulada dient uns versos on ofereixen la dent vella i en demanen una de nova. Aquest costum de llançar la dent vella i demanar-ne una de nova bonica i sana també és present en cultures tan diferents com la berber, la portuguesa o la xilena.

En països de parla anglesa, l’encarregada de recollir les dents és la FADA DE LES DENTS (TOOTH FAIRY). La mitologia galaicoportuguesa també segueix el patró anglosaxó i parla D’A FADA DOS DENTES.